El verb modal deure al segle XIX: modalitat deòntica, evidencialitat inferencial, (inter)subjectivitat i mirativitat

Resumen
- català
  Aquest article s’ocupa de la construcció modal amb el verb deure al segle XIX, amb un estudi de corpus (CIGCM i CTILC). En aquest període, el verb deure consolida el valor evidencial inferencial que ja havia sorgit en català antic (Sentí 2017) i desenvolupa valors màximament subjectius en el conjunt romànic (inferència genèrica i conjectura, vg. Squartini 2008). S’hi observen nous usos pragmàtics (en oracions interrogatives) i es discuteixen valors intersubjectius (Traugott 2003) i miratius nous. També s’analitzen els valors de necessitat que encara perviuen, seguint la proposta de Nuyts (2005): modalitat deòntica i dinàmica i un valor directiu.
- English
  This paper presents a study of the modal construction with the verb deure (‘must’) in the 19th century, based on two corpora (CIGCM and CTILC). In this century, the modal deure consolidates the inferential evidential value, which had already emerged in Old Catalan (Sentí 2017), and developed maximum subjective values compared with other Romance languages (generic inference and conjecture, cf. Squartini 2008). New pragmatic uses are observed (interrogative sentences) and new intersubjective (Traugott 2003) and mirative uses are discussed. We also analyze the values of necessity that still survive, following Nuyts’ (2005) proposal: deontic and dynamic modality and a directive value.